CRONOLOGIA
1862 - 1886
1862: el 2 de febrer, dia de la Candelera, neix a la possessió de Santa Cirga, a Manacor.
1877: passa a viure a Ciutat per estudiar al Seminari.
1878: viatja a Roma.
1879: influït pels contes d’Antonio de Trueba, comença a escriure quadres de costums en castellà però l’amic i condeixeble, Josep Miralles i Sbert, li ho desaprova i l’aconsella que els escrigui en mallorquí.
1880: al núm. 76 de la revista L’ignarància publica la rondalla Es jai de sa barraqueta amb el pseudònim de En Jordi des Recó.
Coneix Bartomeu Ferrà i Perelló i Miquel Costa i Llobera.
1881: en el certamen de les Fires i Festes, obté un accèssit per una poesia titulada Cant a Déu.
Publica narracions i articles en el periòdic L’Ignorància, l’Almanaque Balear, El Isleño i en fascicles de la segona època de la revista Museo Balear.
1882: guanya mitja unça d’or en peça pel treball presentat al certamen de L’Ignorància: Mostra de Diccionari Mallorquí: anar, dur i fer, amb milers de frases i modismes i una segona part: sobre el gènere dels substantius amor-color-olor i la versificació de la rondalla Sa mitja faveta en forma de codolada.
1883: viatja a Lourdes per visitar el santuari i, de pas per Barcelona, per conèixer personalment Marià Aguiló.
1884: a l’estiu escriu algunes poesies, efecte de la ràfega d’excitació antiliberal en què vivia. És quan redacta La cançó dels bons catòlics.
Al novembre publica a El Tambor una ressenya del famós llibre El liberalismo es pecado, de Sardà i Salvany.
1885: publica les Contarelles d’en Jordi d’es Racó, amb pròleg de Tomàs Fortesa.
Començà a col·laborar a El Áncora, periòdic catòlic de caire polèmic, fundat el 1880 per mossèn Miquel Maura.
1886: el 24 de desembre, acabats els estudis al Seminari, el bisbe Joaquim M. Cervera l’ordena sacerdot i canta missa nova. El 28 del mateix mes comença a exercir a Manacor el seu ministeri sacerdotal.
1888 - 1899
1888: Passa a viure altre cop a Ciutat perquè el bisbe Cervera el nomena catedràtic d’Història Eclesiàstica del Seminari de Mallorca. Assumeix també la direcció d’El Ancora.
1890 : A l’estiu reprèn la tasca de recopilació de rondalles. Participà en la fundació d’una nova revista: El eco del santuario, de caràcter principalment religiós, i que comptava amb el suport de Miquel Costa i Llobera, Pere-Joan Campins, Bartomeu Barceló, Mateu Rotger, Josep-Ignasi Valentí i Tomàs Fortesa.
Al desembre va a València per llicenciar-se en Teologia, i allà té ocasió d’entrevistar-se amb Ramon Nocedal.
1891: El eco del Santuario deixà de publicar-se, i aquells que n’eren redactors s’incorporaren al Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, on Alcover continua la publicació de les rondalles que anava recopilant.
1895: Alcover obté la càtedra de Llocs Teològics al Seminari de Mallorca.
1896: es publica el primer volum de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó.
Per investigació del senyor Jaume Lluís Garau, Alcover convida els seus il·lustres amics Miquel dels S. Oliver, Estanislau de K. Aguiló, Pere Orlandis i Miquel Costa i Llobera, a emprendre la publicació de les obres de Ramon Llull en llurs textos originals, que Jeroni Rosselló havia començat feia deu anys i que havia hagut de suspendre per malaltia incurable.
1897: Es publica el segon volum de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó.
Al mes de setembre, Alcover reuneix en una vetlada, per les fires i festes, els glosadors de més anomenada de Manacor.
1898: el bisbe de Mallorca el Dr. Pere Joan Campins i Barceló, nomena Vicari General Mossèn Alcover. Es publica el tercer volum de l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi d’es Racó.
1899: és nomenat vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana.
1900 - 1903
1900: Redacta la Lletra de Convit, el document que havia de servir de base als treballs de recopilació dels materials que constituirien Diccionari català-valencià-balear.
Pel maig fa la primera reunió per exposar el projecte, a la biblioteca del palau episcopal, amb molt bona acollida per part dels reunits.
Entre el 21 de juliol i el 26 d’agost, i abans de fer pública la Lletra de Convit, viatja a Catalunya Vella i a catorze localitats de la Catalunya francesa.
Pel novembre llegeix la Lletra de Convit, que fou aprovada i aplaudida.
És nomenat President de la Comissió Editora Lul·liana.
1901: la Lletra de Convit s’escampa per tot el territori de la llengua. Se’n fan noves reimpressions.
Durant els mesos d’abril i maig du a terme el seu segon viatge d’exploració i propaganda per terres catalanes continentals i una escapada a Menorca.
Pel maig fa un viatge a Madrid, principalment per consultar el projecte del Diccionari amb Marcelino Menéndez y Pelayo, el qual l’aplaudeix i l’encoratja.
Pel desembre comença a aparèixer el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que és cronològicament la primera revista filològica d’Espanya.
És nomenat Membre Corresponent de la Sciété Agricolé, Scientifique et Littéraire des Pyrénées Orientales.
1902: És nomenat membre corresponent de la Sociedad Arqueológica Tarraconense, membre numerari de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de les Balears, i membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Del 9 d’abril al 14 de juliol viatja per gran part del Regne de València, Catalunya Nova i Vella i el Rosselló i s’atura a 90 poblacions, a totes hi fa investigació dialectal o conferència de propaganda.
1903: recorre 29 pobles de Mallorca, on fa enquesta dialectal i estableix centres de col·laboradors. Pel maig pronuncia el discurs de gràcies en els Jocs Florals de València.
1904 - 1915
1904: acompanyà a Barcelona el glosador Antoni Vicenç Santandreu de Son Garbeta, per recitar glosades als locals del Cercle Artístic de Sant Lluc, de l’Orfeó, de l’Ateneu…
Es publica el quart i cinquè volum de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó.
Alcover coneix al professor alemany, el Dr. Bernhard Schädel, que havia vingut a Mallorca per preparar-hi un treball lingüístic.
1905: Pel gener, Alcover exposa en una conferència a l’Ateneu de Barcelona, la idea de convocar un congrés de Sintaxi catalana. Schädel l’ajuda en aquesta idea.
Alcover és nomenat, en virtut d’oposicions, canonge magistral.
És nomenat Mantenedor en els Jocs Florals de Barcelona, i President de la Societat Econòmica d’Amics del País.
1906: l’obra del Diccionari ja compta amb 1.516 col·laboradors per a la replega lexicogràfica.
Amb Schädel inicia un viatge d’estudi per les comarques catalanes pirinenques, que dura del 3 d’agost fins al 12 de setembre. Recorren 52 poblacions, recollint-hi ambdós lingüistes una gran quantitat de material lexicogràfic i gramatical.
El 13 d’octubre s’inaugura el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una solemne sessió en el Teatre Principal de Barcelona.
Pel febrer, Alcover sofreix un atemptat a casa seva. Esclata un petard de dinamita dins l’entrada de la casa. En surt il·lès.
1907: Fa el seu primer viatge llarg a l’estranger, dura quatre mesos. Viatja a Alemanya i a altres nacions (Àustria, Suïssa i Itàlia). En aquest viatge coneix a fons la vida i l’organització dels països europeus, i sobretot dels de la llengua alemanya. Les primeres setmanes del viatge les dedica a l’estudi lingüístic i rep lliçons intensives d’alemany i assisteix a diverses conferències dels doctors Schädel i Suchier a la Universitat de Halle; la resta de dies els aprofita per conèixer infinitat d’esglésies, museus i monuments, i per ser rebut en audiència privada pel papa Pius X.
També és nomenat director del diari La Gaceta de Mallorca, un periòdic modern i més consistent de contingut i de mitjans.
1908: Alcover publica el treball Una mica de dialectologia catalana, llibret d’iniciació utilíssim que permet als col·laboradors del Diccionari adquirir una base indispensable per a les aportacions de vocabulari parlat.
1911: Enric Prat de la Riba crea la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i Alcover n’és nomenat president.
1912: viatja a França, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Suïssa per temes filològics.
1913: Alcover fa el seu tercer i darrer viatge a l’estranger, en el qual recorre, des del 21 d’abril al 31 de juliol, diverses poblacions importants de França, Anglaterra, Suïssa i Itàlia. Assistí a les classes del Dr. Bernhard Schádel i a París, a les dels professors Jules Guilliéron i Pierre Rousselot. A Zurich, a les de Jacob Jud i Louis Gauchat.
També acudí a l’Alguer i, de pas per la Provença, visità el poeta Frederic Mistral.
1915: es reediten les Contarelles, però modificades. Se’n suprimeixen les rondalles i s’hi afegeix una llarga descripció de costums titulada Corema, Setmana Santa i Pasco.
Es publica la segona edició del volum I de les Rondaies.
Tragina la calaixera amb les cèdules lexicogràfiques a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
A causa de la mort del bisbe Campins, Alcover és elegit vicari capitular sede vacante.
1916 - 1921
1916: cessa el càrrec de vicari general.
1917: és nomenat President de la Junta del Patronat del Museu Arqueològic Diocesà.
Viatjà a Menorca per fer l’estudi de la flexió verbal en els pobles menorquins i coneix el jove Francesc de B. Moll.
A l’agost, moria Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya. S’inicien els conflictes d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans.
1918: trenca amb l’Institut i demana al president de la Diputació la calaixera que hi tenia dipositada.
Entre els mesos de juny i setembre, Alcover publicà el primer Manifest dirigit «An els Srs. Diputats del principat i a tots els amadors de la llengua catalana» de 81 pàgines on explicava les dificultats amb què havia topat dins l’Institut per poder dur endavant les tasques del Diccionari.
Continua recorrent territoris del domini lingüístic per replegar materials sobre la flexió verbal.
1919: sense l’ajuda de l’Institut d’Estudis Catalans la continuïtat del del Diccionari perilla. Alcover decideix demanar ajuda al govern de Madrid i li concedeixen una subvenció.
Al Bolletí de febrer-març de 1919 apareix el seu segon Manifest, de 85 pàgines, dirigit A tots els amadors de la llengua catalana.
En el número de maig- octubre del Bolletí, apareix el quart Manifest sota el títol «Triunf definitiu, absolut i consumat de l’obra del Diccionari dins les Corts d’Espanya, contra el Rei Herodes i els Caifassos de la Lliga Regionalista amb tota la gatzó i escolans d’amèn que, per treure’n i per por de la por, els van cou-cou».
1920: publica: Los mozárabes baleares: lo que nos dicen de su existencia la sana crítica histórica y la filología. El presenta al II Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, a Osca del 26 al 29 d’abril.
Durant l’estiu Alcover du a terme una llarga eixida filològica per tal d’avançar molt la replega de materials lingüístics i capacitar-se per a poder emprendre la redacció del Diccionari i la Gramàtica.
Pel juliol, Alcover arriba a Ciutadella, i es troba per segona vegada amb Francesc de B. Moll.
1921: dona a conèixer una mostra de la seva Bibliografia històrica de Mallorca en una conferència pronunciada en el Museu Arqueològic Diocesà, i posteriorment en un article publicat a la Revue des Langues Romanes de Montpeller.
Organitza un gran viatge, la més llarga eixida filològica de la seva vida. Aquest viatge dura cinc mesos (del 27 de juny fins al 23 de novembre), i el fa acompanyat de dos col·laboradors, Francesc de B. Moll i el prevere Mn. Joan Benejam, per tot el territori del Principat i del Regne de València. Sovint publicà les notes d’aquests viatges en forma de dietari al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana.
Pel mes de juny, en el tom XII del Bolletí, Alcover publica un escrit titulat Estreveniments de l’obra del Diccionari de la primeria de 1919 ençà i que ens eren passats per malla, que no és un vertader Manifest com els quatre que havia publicats, però en té fortes reminiscències.
1924 - 1933
1924: comencen a redactar els primers articles del Diccionari.
Alcover pren possessió de la càtedra de Llengua Catalana a la Universitat Industrial de Barcelona, a la sala de sessions de la Diputació sota la presidència d’Alfons Sala.
1925: A la primavera, el professor W. Meyer-Lübke ve a passar per segona vegada alguns dies a Mallorca. Moll i Alcover li demanen la seva opinió sobre la part de Diccionari que tenen redactada. Meyer els dona el vistiplau.
1926: al juny, gràcies a la subvenció de Madrid, Alcover pogué acabar la recerca de nous materials, l’ordenació de les cèdules i la redacció dels primer fascicle del Diccionari, que contenia només una part de la Introducció.
Es reconcilia amb Pompeu Fabra.
1927: a principis d’any es publica el segon fascicle del Diccionari, que ja entra en els primers articles de la lletra A.
1928: pel març, Alcover sofreix el primer atac d’apoplexia, precursor del que pocs anys després el va dur a la mort.
L’obra més important que du Alcover entre mans aquests darrers anys fonc l’Exercici de l’Hora Santa. Hi treballa molts de mesos, potser més de dos anys, i l’acaba d’escriure a la darreria de 1931, o sia, poques setmanes abans de morir.
1930: publicà la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa; alhora que apareixia el primer volum del Diccionari.
Pel setembre, es crea una societat amb el nom de «Editorial Alcover S. L.», que està formada per Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll i Joan Riutort, i té per finalitat continuar l’obra literària i científica de Mossèn Alcover.
1931: pel setembre, Alcover, ja malament de salut, redacta l’última rondalla.
Francesc de B. Moll publica una Ortografia Mallorquina, d’acord amb les Normes Ortogràfiques de l’Institut i el vist i plau de mossèn Alcover.
Alcover sofreix el segon atac apoplèctic i queda baldat de mig cos.
1932: el 6 de gener de 1932, li pegà un violentíssim tercer atac d’apoplexia que posa fi a la seva vida al cap de quaranta-vuit hores. És enterrat a Manacor.
1933: apareix publicada la Miscelània Balear d’Alcover.
VIDA I OBRA
Antoni M. Alcover i Sureda va néixer dia 2 de febrer de 1862 a la possessió de Santa Cirga, prop de Manacor, fill d’una família de conradors. Visqué els primers anys de vida seguint els costums de la tradició rural mallorquina, en un ambient típicament pagès, molt religiós i molt conservador.
Als 15 anys va anar a estudiar al Seminari de Ciutat i aviat destacà per la seva capacitat d’escriure. Es relacionà amb els principals intel·lectuals de l’època, com Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Tomàs Forteza, etc.
Altrament, col·laborà a les principals publicacions periòdiques del moment, per a les quals escriví centenars de pàgines sobre temes religiosos i històrics i, ben sovint, polèmics. Viatjà per Europa per formar-se en filologia amb l’objectiu de dur a terme un gran diccionari de la llengua catalana.
L’any 1904 promogué el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebrà el 1906 a Barcelona, i l’any 1911 fou nomenat el primer president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
Dedicà tota la vida a l’església i a la llengua, a la recerca i a l’estudi de les paraules. Morí a Palma, dia 8 de gener de 1932, als 69 anys, i posteriorment fou traslladat a Manacor, on reposa.
OBRA
Podeu cosultar tota la seva obra a:
EL LINGÜISTA
Durant l’any 1901, Mossèn Alcover escampà la Lletra de Convit per tot el territori de parla catalana: el País Valencià, Aragó, el Principat, Catalunya Nord, les Illes Balears… L’objectiu era aconseguir elaborar un diccionari de la llengua catalana amb totes les paraules antigues i modernes, parlades i escrites, d’arreu dels Països Catalans. Aquest projecte ha esdevingut l’obra magna d’Antoni M. Alcover: el Diccionari Català-Valencià-Balear, un inventari lexical alfabètic de la llengua catalana en 10 volums, redactat per ell mateix i completat per Francesc de Borja Moll. Aparegué el primer fascicle del Diccionari Català-Valencià-Balear a les acaballes del 1926 i s’acabà de publicar l’any 1962, just quan feia cent anys del seu naixement.
La seva particularitat principal és que és una obra completíssima que recull tant els mots de la llengua oral com de l’escrita, tant literària com col·loquial, de totes les èpoques i de tots els punts del domini lingüístic català, amb accepcions que remeten a les comarques i pobles d’on provenen, amb les diferents pronúncies i etimologies, amb refranys, frases fetes, amb referències a la cultura popular i als costums i amb l’equivalència castellana. Per les seves dimensions i per la qualitat de la recerca és, encara avui, l’empresa lingüística més gran de les llengües romàniques, una obra única a Europa.
Del 13 al 18 d’octubre de l’any 1906 Antoni M. Alcover aconseguí el que alguns havien pronosticat com a irrealitzable, dur a terme el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Antoni M. Alcover l’anuncià dos anys abans, a una conferència pronunciada dia 25 de gener de 1904 a l’Ateneu Barcelonès. Per a la preparació del Congrés comptà amb l’ajut del Dr. Bernhard Schädel i amb la feina de diverses comissions organitzadores.
A més de les sessions científiques de treball, el Congrés representà un esdeveniment social de primer ordre per a Barcelona i les terres catalanes, ja que inclogué actes culturals de gran rellevància, com l’exposició bibliogràfica catalana -que recollí llibres, periòdics i altres materials publicats en català des de 1840 fins al 1906 al Palau de Belles Arts-, funcions de gala, conferències, concerts de l’Orfeó Català i culminà amb la Garden Party, que tengué lloc al Parc Güell de Barcelona.
Tengué un èxit esclatant: quasi tres mil congressistes, amb la participació dels millors romanistes europeus d’aquell moment i adhesions tan prestigioses com M. Menéndez y Pelayo, F. Mistral, J. Fastenrath, J. Saroïhandy, R. Foulché-Delbosc, E. Vogel, A. Farinelli, A.Körösi, A. Gómez Restrepo, Rufino J. Cuervo, A. Pikhart, etc. A partir d’aquesta fita, la figura de Mossèn Alcover inspirà tanta admiració que fou nomenat ‘l’Apòstol de la Llengua Catalana’.
Per això hem convocat i celebram aquest Congrés, per veure si logram que tots els qui es diuen amadors de la nostra llengua, se resolguen d’una vegada a donar-se les mans, a fer tots un cos per moure per tot arreu, per dur avant, per portar a terme la restauració, reintegració i enaltiment de la llengua catalana, treballant cadascú segons totes les seues forces, segons tota la seua possibilitat.
Antoni M. Alcover, discurs inaugural del primer Congrés Internacional de la llengua catalana
LES EIXIDES i LA FILOLOGIA
Antoni M. Alcover fou un dels millors investigadors i científics de la filologia romànica del seu temps a Europa. Creà el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana que aparegué a partir de 1901. De fet, va ser la primera revista filològica d’Espanya i tengué un ampli ressò entre romanistes com el francès Pere Vidal, l’alemany Wilhelm Meyer-Lübke o el castellà Ramón Menéndez Pidal.
Així mateix, Alcover realitzà nombrosos estudis sobre filologia, romanística i folklore que publicà en revistes especialitzades de França, Alemanya, Itàlia…
Gairebé sorprèn que un capellà viatjàs tant per Europa: Alemanya, Àustria, Suïssa, Itàlia, França, Anglaterra, Bèlgica… a la recerca de les darreres tendències científiques en el món de la filologia i de la romanística. Per aquest motiu hagué d’aprendre alemany, francès, anglès i italià. Al llarg d’aquests viatges tingué contactes amb lingüistes com Jules Gilliéron, fundador de la Geografia Lingüística, o Pierre Rousselot, el mestre de la Fonètica Experimental; a Zürich treballà amb Jacob Jud i Louis Gauchat, entre d’altres. Cap al 1904 conegué el Dr. alemany Bernhard Schädel i junts recorregueren cinquanta-dues poblacions de les terres catalanes en un viatge d’estudi per recollir una gran quantitat de material lexicogràfic i gramatical.
L’any 1911 col·laborà en la creació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual en fou el primer president i en la qual treballà fins al 1917.
ECLESIÀSTIC
L’any 1877 Antoni M. Alcover anà a viure a Ciutat per estudiar al Seminari. El desembre de 1886, el bisbe Cervera l’ordenà prevere i dia 28 de desembre d’aquell any digué missa primera i començà a exercir el ministeri sacerdotal a Manacor.
El setembre de 1888 fou nomenat Catedràtic d’Història Eclesiàstica del Seminari i dos anys més tard, el setembre de 1890, anà a València on es llicencià en Teologia. Continuà els estudis i l’any 1893 es llicencià en dret canònic. Posteriorment, el 1895, ocupà la càtedra de Llocs Teològics, a la qual seguiren la d’Història de Mallorca, la de Llengua i Literatura mallorquines i la d’Oratòria Sagrada.
L’any 1898 fou nomenat bisbe el Dr. Pere Joan Campins i aquest, el 27 de juny, nomenà Antoni M. Alcover Vicari General. Ocupà el càrrec de Vicari General de la Diòcesi de Mallorca fins al 1916. Val a dir que l’any 1907 fou rebut, en audiència privada, pel Papa Pius X.
La seva carrera eclesiàstica culminà el 1905 quan fou nomenat, per oposició, Canonge Magistral de la Seu de Mallorca, de la qual en fou Degà el 1921.
JORDI DES RACÓ
Pels voltants de 1880 Antoni M. Alcover conegué Miquel Costa i Llobera, Bartomeu Ferrà, Tomàs Aguiló, Josep M. Quadrado, Joan Alcover, Gabriel Maura… tots ells persones rellevants dins el món de les lletres i l’erudició del seu temps. El contacte amb aquests intel·lectuals li va fer veure les possibilitats literàries de la llengua catalana i, a poc a poc, descobrí el tresor immens de vocabulari i de formes idiomàtiques que es trobava en l’esperit dels pagesos i que brollava de la boca de la gent humil i analfabeta.
Antoni M. Alcover s’interessa per aquesta producció popular: rondalles, cançons i centenars de paraules i expressions. A partir d’aquest moment es posà a recollir, de poble en poble, més de quatre-centes rondalles signades amb el pseudònim d’En Jordi des Racó, que s’han anat editant des del 1886 fins avui. Per aquesta obra de recol·lecció i publicació de les rondalles figura entre els primers folkloristes europeus al costat de Perrault, Andresen o dels germans Grimm.
Aquest tresor de les rondalles sempre ha interessat tant a la gent de Mallorca com a la de fora, per això les rondalles s’han traduït al castellà, alemany, anglès, francès, romanès, txec, rus, àrab…
DIBUIXANT, PINTOR i ARQUITECTE
Tenint en compte els altres camps que treballà, a part de l’escriptura, hem de parlar de la seva obra com a dibuixant, pintor i arquitecte. Ja des d’infant mostrà una gran sensibilitat envers el maneig del llapis i en trobam proves constants entre els seus escrits, ja que aprofitava qualsevol tipus de full o de paper per deixar constància del que veia o pensava en forma de dibuix.
Es conserven alguns quadres de la seva etapa de joventut que ens mostren aquesta habilitat de Mossèn Alcover.
La gran afecció d’Antoni M. Alcover als estudis històrics el dugué a estudiar els monuments arquitectònics romànics i gòtics. Aplicà els seus coneixements a la construcció de diverses esglésies i temples: a Son Carrió, Mendia, Calonge, Son Negre, la Capelleta del Puig de Sant Salvador, la Pedra Sagrada, etc.
CULTURA
Una altra faceta que convé ressaltar d’Antoni M. Alcover és la d’investigador en temes d’història i cultura de les Illes Balears. L’any 1899 fou nomenat vicepresident de la Societat Arqueològica Lul·liana. Gràcies a la seva empenta es publicaren onze volums lul·lians que han fet que avui puguem tenir fàcilment a les mans nombroses obres del gran savi mallorquí Ramon Llull. Va ser president durant molts d’anys de la Junta del Patronat del Museu Arqueològic Diocesà, i pronuncià i organitzà una llarga sèrie de cicles de conferències que suposaren, al voltant de 1920, un mitja de difusió cultural important a la Ciutat de Mallorca.
Per això, el podem considerar un gran dinamitzador cultural interessat per temes d’història, filosofia, teologia… amb una extraordinària capacitat de feina i d’implicació de persones en els projectes que volia tirar endavant.
Com a periodista participà, des de ben jove, en els principals diaris del moment: L’Ignorància, El Áncora, El Tambor, El Centinela, La Gaceta de Mallorca, etc. Fou una tasca que continuà al llarg de tota la vida i escrigué un gran nombre d’articles de tota classe. Tanmateix, la publicació que més l’identifica és La Aurora, que dirigí i que impregnà del seu llenguatge viu i àgil i del to propi de la pagesia que el caracteritzava. Els articles d’En Revenjoli, un dels pseudònims que utilitzava a La Aurora, eren esperats i debatuts a les tertúlies dels intel·lectuals del moment.
Pel que fa a l’obra epistolar d’Antoni M. Alcover, arriba a més de 15.000 cartes. Entre aquestes, hi trobam tant continguts científics com literaris i populars, i també correspondència familiar. Són una prova més de la seva immensa capacitat de feina.