El lector té a les seves mans, a simple vista, un llibre desmitificador: Sant cabrit i sant Bassa. És la història de com es construí el mite d'uns màrtirs per defensar el jurament de fidelitat al seu rei i senyor natural. El problema rau en què aquesta llegenda va esser muntada a partir d'elements històrics molt febles. En realitat, a Alaró, a 1285, hi va haver una resistència en contra de l'annexió del Regne de Mallorca per part d'Alfons El Liberal. Se sap que un d'aquests defensors va esser Guillem Bassa, que coneixia perfectament un personatge anomenat Guillem Cabrit. A partir d'aquí, tota la resta és una trama de naturalesa política que ha perdurat fins als nostres dies. En el s. XVII, quan tota Espanya inventava la seva història, Mallorca no podia presentar cap sant com a propi. Com a reacció a la política centralitzadora del comte-duc d'Olivares, a l'illa es donaren una sèrie de moviments de resistència a vegades molt subtils. Un d'elles va esser l'elaboració d'un mite en el qual un esdeveniment polític es va transformar en un martiri de caire religiós. A partir de l'empenta del rector d'Alaró Joan Coll s'intentà demostrar u culte immemorial que topà de front amb la feblesa de les dades històriques i l'oposició de l'Església. Per potenciar aquest culte, no es dubtà en robar suposades relíquies dels suposats màrtirs. El culte a Cabrit i Bassa va esser reprimit de manera paral·lela al del beat Ramon Llull. De fet, s'establí una trilogia de possibles sants mallorquins formada pel beat, Catalina Thomàs i cabrit i Bassa.

En el s. XVIII, i malgrat la resistència popular, aquestes figures foren arraconades fins que els autors de la Renaixença els recuperaren per llançar-los de nou a la palestra històrica. El problema és que aquestes figures segueixen essent utilitzades políticament per uns i altres.